És estiu i en Pere
està estirat damunt del seu llit deixant passar les hores. És un noi alt, prim,
simpàtic, estudiós i sobretot li agrada sortir els diumenges a fer un tomb en
bici. Té setze anys i just ha acabat la Secundària amb unes exitoses
qualificacions.
Està avorrit i
pensa en trucar a la seva amiga Marta, una companya de classe, per anar a fer
un tomb. La Marta és una noia alta i prima, amb cabells castanys i té els ulls
verds clars, acostuma a vestir a l’última moda i és encantador.
En Pere agafa
l’auricular del telèfon i no sap si marcar el número o tornar a penjar-lo,
perquè encara que li agrada passar estones amb la Marta mai aconsegueix superar
la timidesa que sent quan està amb ella. Després d’uns minuts rumiant, la
truca:
-Digui’m?
-Marta? Són en
Pere, com van les vacances?
-Hola! Les vacances?
Però si només fa 5 dies que vam acabar el curs...
-Em... sí és clar!
Però era per si t’avorries... em... vols anar a fer un tomb amb mi? Bé... si et
ve de gust...
-Ah! Era això! I
tant que vull, però ara estic aquí amb la Maria, que havíem pensat anar al
cinema.
Doncs així res...
un altre dia. Adéu Marta, que vagi bé.
-Espera Pere! Si
vols pots venir amb nosaltres.
-Gràcies, però si
només sóc l’únic noi... a més, vosaltres tindreu moltes coses per explicar-vos
i jo no hi faig res allí pel mig, faré nosa.
-No diguis
bestieses! Tu no fas nosa. Mira, com ara fa dies que no estem tots junts, els
hi podríem dir als altres dos si volen quedar. No?
-En Jesús i en
Jaume al cinema? No crec que vulguin. A més Marta, tu ja tens els plans fets,
no t’ho vull espatllar...
-Ets tossut, eh...?
Mira al cinema hi podrem anar un altre dia, i quedar tots junts durant l’estiu
serà difícil perquè coincidirem poc. La Maria marxa amb els seus pares a la
muntanya, en Jesús va a veure a una amiga que va conèixer per Internet, tu em
vas dir que aniries a veure la teva germana a València i jo marxo a la platja;
en Jaume crec que és l’únic que es queda per aquí.
-Tens raó. Podríem
anar a fer una sortida en bici, com l’any passat. Te’n recordes? Ens ho
passarem bé.
-Sí! És molt bona
idea. Quedem a les quatre aquí, a casa meva?
-D’acrod! Jo
m’encarrego d’avisar als altres. Fins després.
En Pere penja amb
un somriure d’orella a orella. No quedaria a soles amb la Marta, però al menys
passaria una bona estona amb els seus amics, i qui sap si les coses anirien
millor que bé...
L’any passat van
decidir passar un dia tots junts al camp i van passar un dia molt maco. Es van
emportar uns entrepans i begudes i van aprofitar per passar un dia junts abans
de que cadascú marxés de vacances, igual que aquest any. De seguit es posà a
trucar als altres i a preparar-se per la gran sortida. Amb tot preparat es
dirigeix cap a casa de la Marta.
Faltaven cinc
minuts per l’hora que havien quedat, i els quatre amics estaven esperant a un
cinquè, en Jaume. En Jaume és un noi alt i prim, té els cabells llargs i els
seus ulls són marrons; acostuma a vestir amb texans, bambes i suadores, és molt
tímid i li encanten els esports. Estranyats del seu retard, decideixen anar a
casa d’en Jaume i el veuen trist perquè té una roda punxada de la bici i no hi
pot anar. Li sap molt greu perquè en tenia moltes ganes... i no només això,
sinó que la bicicleta era un regal molt especial del seu pare, abans de que se
separés de la seva mare i marxés de la ciutat.
La Marta tota una
experta en arreglar les rodes de bicicletes, perquè el seu pare es dedica a
això i més d’una vegada l’ha ajudat, comenta que potser podria arreglar-ho.
En aquell moment en
Pere sent un sentiment de gelosia. Però, per què? En Jaume és el seu millor
amic i era normal que, si tenia problemes amb la bici, la Marta que en sap,
l’ajudi. Però per què ho mirava amb tan mals ulls?
La Marta s’hi posa
i en una estona ho arregla. En Jaume li fa un petó donant-li les gràcies, ja
quer era molt important que li arreglés la bici; un petó que no tenia més
importància. En Pere sent més fort la gelosia. Per un moment ha desitjat que en
Jaume no hi anés, semblava egoista i potser ho era, però era el que en aquell
moment sentia perquè no volia perdre a la Marta.
Amb tot preparat,
comencen la sortida amb les bicis cap al camp que ja tenien per costum anar.
Durant el camí, en Jaume es posa al costat d’en Pere per mantenir una conversa,
però en Pere queda distant:
-Ei Pere! Avui
encara no hem parlat... Quina gran idea de fer aquest sortida, oi?
-Em... sí, sí, és
clar... Una gran idea.
-Tu deus estar més
content que mai, per la Marta, ja saps.
En Pere no respon,
i accelera els pedals per avançar-se vers en Jaume i no seguir parlant. O més
ben dit, fer veure que manté la conversa. Al Jaume li sembla estranya l’actitud
d’en Pere, però continua com si res hagués passat.
La Marta anava
parlant amb la Maria mentre portava la bici. La Maria és una noia alta i prima,
amb els cabells foscos i els ulls marrons, vesteix quasi sempre amb texans i ho
combina amb camises i jerseis. És una noia extravertida i tractable. Va sortir
el tema que tantes veges havien parlat i que només tenia dos noms: Jaume i
Pere.
-No sé Maria,
potser t’equivoques...
-Doncs jo no crec
això. Tu has vist amb quins ulls et mira? Està penjat de tu. Segur no,
seguríssim.
-Què dius! Mira no
em facis agafar il·lusions que després mai surten les coses com una creu.
-Marta, no siguis
ximpleta i fes-me cas. Parla amb ell i digues-li el que sents.
-Ai mira, no ho sé.
És que és tan, tan, tan... no sé descriure’l. És veure’l per exemple amb en
Jaume, lo bé que s’avenen i uff... Per cert guapa... Tant que em dones
consells, i tu què amb en Jaume?
-No! Saps
perfectament que entre ell i jo, res de res.
-Ja ho sé, però és
que et va dir que esperaria el que faci falta i tu no li dones cap tipus de
resposta, ni bona ni dolenta. Ho està passant malament.
-Tens raó. Jo no
vull que es faci il·lusions, però per altra part em sap greu... Millor deixar
el tema.
En Jesús anava sol,
tenia el cap en un altre lloc. Aquest sortida li anava bé per pensar. Per
reflexionar...
Per fi arriben al
destí i decideixen que primer berenarien i després anirien a fer alguna cursa
amb les bicis. Treuen el entrepans i en Jaume trenca el gel i comença a parlar:
-Que bé Marta que
m’hagis arreglat la bici. Si no hagués estat per tu no hagués pogut venir.
-De res home. No
hagués deixat que et quedessis a casa tampoc.
En Pere va fer una
cara no gens bona. Es va mirar al seu millor amic amb una mirada d’enveja,
d’odi... una mirada plena de gelosia. En Jesús es va tornar a adonar d’aquesta
mirada tan profunda amb que en Pere mira al seu amic...
Aparentment, però,
tot continua igual. Els cinc amics parlen de les anècdotes que han passat junts
a les excursions que han fet al llarg del curs, i les rialles no hi falten en
cap moment.
Després d’una mitja
hora aproximadament, tots cinc agafen de nou les bicicletes i pacten les normes
de la cursa que estan a punt de començar. Quasi bé van tots iguals, però en
Pere és qui arriba primer. Tots els feliciten per haver estat tan àgil amb la
bici; potser té a veure que cada diumenge va a fer un tomb amb bicicleta. Quan
és en Jaume qui el felicita, en Pere no li respon educadament; només li dóna
les gràcies i ni li xoca la mà que en Jaume li ha estès. En Jesús també ara
s’adona d’aquest gest... Haurà de parlar amb en Pere.
Decideixen que
descansarien una estona i que més tard tornarien cap a casa, en Jesús aprofita
per apropar-se a en Pere i dir-li:
-Pere, ja t’ho he
dit abans, però t’ho torno a repetir: enhorabona!
-Moltes gràcies.
-A més et volia
comentar un assumpte... Ha passat res amb en Jaume?
-Amb en Jaume? No,
res. Per què?
-Ah, res. Ho dic
perquè abans quan anàvem amb bici m’ha semblat que estaves distant amb en Jaume
però no n’he fet cas, però ara he tornat a veure que no li has fet un bon
paper...
-Doncs t’ho haurà
semblat.
-Pere, no
m’enganyis. Més ben dit, no t’enganyis. D’acord, no m’ho expliquis però si et
plau intenta arreglar-ho perquè vosaltres dos sou grans amics i personalment em
sap greu veure-us enfadats.
-Mira Jesús, saps
que som amics però si estic o no enfadat amb en Jaume és problema meu, i no
n’has de fer res.
-Tranquil, eh!
Només volia ajudar. No sé què et passa vull però no se’t pot dir res...
-Perdona. Sí, tens
raó... Però el problema sóc jo. Potser no ho saps però a mi m’agrada la Marta i
després d’aquesta tarda en que estan tan i tan units... sento com gelosia,
egoisme, bé no ho sé del cert.
-Jo no em vull
ficar pel mig ni crec ser la persona adequada per opinar, però això és cosa de
nens de primària! En Jaume i la Marta són amics des de fa un munt d’anys... a
més si en Jaume sap que a tu t’atrau la Marta, no crec que deixi que hi hagi
més que amistat entre ells dos.
-Ja ho sé, però no
ho puc evitar...
De seguida, en Pere
i en Jesús canvien de tema i es posen a parlar sobre les vacances i les ganes
que tenien de marxar per canviar d’aires. Mentre ells dos parlaven, el Jaume
estava amb la Marta també parlant i a la vegada rient mútuament. En Pere no els
hi treia els ulls de sobre.
En Pere no pot més,
s’aixeca, agafa la bici i marxa volant tot dient:
-Ara vinc, vaig a
passejar tot sol.
