L’Alfred, amb el rostre abatut de pena, es reuneix amb la
seva amiga Marissa en un bar per prendre un cafè. Deprimit, li descarrega totes
les seves angoixes: que si el treball, que si els diners, que si la relació amb
la seva parella, que si la seva vocació... Tot semblava estar malament en la
seva vida. Aleshores, la Marissa va agafar el seu bitlleter, en va treure un
bitllet de 100 euros i li va dir:
-Alfred, vols aquest bitllet?
L’alfred, una mica confós va contestar:
-És clar, Marissa, són 100 euyros. Qui no els voldria?
Llavors la Marissa va agafar el bitllet amb una mà i el va
arrugar fins fer-ne un nyap. Va ensenyar a l’Algred la piloteta arrugada i li
va tornar a preguntar:
-I ara, el vols?
-Marissa, no sé què pretens amb això, però segueixen essent
100 euros. És clar que els vull, si me’ls dónes.
Tot seguit, la Marissa va aplanar el bitllet arrugat, el va
tirar a terra, el va refregar amb el peu i el va agafar tot brut i marcat.
-Encara el vols?
-Mira, Marissa, segueixo sense entendre què pretens, però
aquest és un bitllet de 100 euros, i fins que no el trenquis conserva el seu
valor.
-Aleshores, Alfred, has de saber que encara que a vegades
alguna cosa no et surti com voldries,
encara que la vida t’arrugui o et trepitgi, segueixes essent tan valuós com
sempre... El que has de preguntar-te és quant vals en realitat, i no com estàs
de destrossat en un moment determinat.
L’alfred es va quedar mirant la Marissa sense saber què dir,
mentre l’impacte del missatge penetrava profundament en el seu cervell. La
Marissa va posar el bitllet arrugat al seu costat de la taula i, amb un
somriure còmplice, va afegir:
-Té, guarda’l perquè recordis això quan et sentis malament...
Però em deus un bitllet nou de 100 euros per poder utilitzar amb el proper amic
que ho necessiti.
