"Quan som infants, no tenim on aferrar-nos,
i quan som grans ens aferrem a les poques estones
alegres que vàrem tenir quan érem petits."
diumenge, 26 de març del 2017
Quaresma: El gust
CONTE
Margarideta o la princesa de la sal
Vet aquí un
racó de món on tenia nas tothom. Hi havia un
rei que tenia tres filles molt bones i molt gallardes. Un dia el rei va tenir
curiositat per saber fins a quin punt l’estimaven. Va cridar la gran i li
preguntà:
-Digues,
filla meva, la més gran, fins a quin punt m’estimes?
-Jo pare, us
estimo tant com el pa.
I el pare li
va contestar:
-Si em vols
com el pa, queda’t ençà.
Després va
cridar la segona i li preguntà:
-Digues,
filla meva, la mitjana, fins a quin punt m’estimes?
-Jo pare, us
estimo tant com el vi.
I el pare li
va respondre:
-Si m’estimes
com el vi, queda’t aquí.
I per últim
cridà la tercera i com a les altres li va preguntar:
-Digues,
filla meva, la més petita, fins a quin punt m’estimes?
-Jo, pare,
us estimo tant com la sal.
La resposta
de la nena disgustà al pare, que la va treure de casa dient:
-Si
m’estimes com la sal, vés-te’n del meu casal!
La pobra
noia, tota adolorida perquè el pare l’havia treta de casa, es posà un vestit
tot esparracat i se’n va anar camps a través a buscar feina.
Camina que
caminaràs, la filla petita del rei, que es deia Margarideta, va arribar a una
casa de gent molt rica que tenien moltes oques i va demanar si la volien llogar
per portar i guardar les oques.
La mestressa
li va dir que no, però l’hereu, que la va veure, la va trobar molt agradable i
delicada i va dir a la seva mare que se la quedés.
L’endemà la
van enviar a pasturar les oquetes a la vora d’un riu. Quan va ser allà, la
princesa va treure de sota la roba esparracada una pinta tota d’or i es va
pentinar emmirallant-se a l’aigua del riu. Les oques van quedar totes
embadalides, mirant-se-la, i no van menjar ni un bri d’herba.
Quan de
vespre van tornar les oquetes a casa, la mestressa va preguntar si estaven
satisfetes de la nova pastora i les oquetes van contestar:
-Oc, oc, oc,
d’herbetes no n’hem menjades, però hem vist molt rica dama.
I la
mestressa no va pas entendre el que les oquetes li volien dir.
L’endemà i
l’altre endemà encara, va passar el mateix. La princesa es va pentinar, les
oquetes embadalides no van menjar res i quan la mestressa va preguntar què tal,
van contestar com el primer dia.
La
mestressa, enfadada, volia treure la pastora, però l’hereu no es trobava bé i
va demanar a la seva mare que la pastora li portés una tassa d’herbes.
Quan la
Margarideta li va dur les herbes, el noi li va preguntar:
-De quina
casa ets filla?
-Sóc d’una
casa molt pobra –va dir la Margarida-. Per què m’ho pregunteu?
-Veig, per
la finor de les teves mans, que no ets pas pastora.
-Totes les
meves germanes guarden bestiar com jo.
-No et puc
pas creure. Per un estri del teu vestit esparracat he vist que, a sota, portes
un vestit brodat d’or que no és pas de pastora.
La Margarida
es va veure descoberta i va confessar al noi la veritat de qui era.
L’hereu i la
Margarideta s’agradaven i van decidir casar-se. El dia de les noces van fer un
gran dinar, al qual van convidar tota la gent més noble de la contrada. També
hi van convidar el pare de la núvia, que li agradava molt anar als convits.
Quan la
princesa va saber que el seu pare i aniria va demanar de cuinar ella mateixa el
dinar del seu pare. Va procurar que fos el més exquisit de tots, però no hi va
posar sal.
Després de
l’àpat la Margarida va preguntar al rei:
-Senyor rei,
us ha agradat el dinar?
-Hauria
estat molt excel·lent si no s’haguessin oblidat de posar-hi sal. Més m’hauria
estimat menjar sense pa ni vi que sense sal –va contestar el rei.
-Recordeu,
majestat, que fa temps vàreu treure de casa una vostra filla perquè va dir que
us estimava com la sal? –li va recordar la Margarida.
El rei
reconegué el seu error. Llavors es va adonar que la núvia era la seva filla
petita, que tant havia enyorat.
Es van
abraçar amb gran alegria.
I no sé què
més va passar,
Perquè jo
allí els vaig dixar
I aquí vaig
venir
Per
poder-vos-ho explicar,
Perquè si no
hagués vingut,
No ho
hauríeu sabut.
POPULAR (Recollit per Joan Amades)
CANÇÓ
Sois la sal, de Luis Guitarra
diumenge, 19 de març del 2017
Quaresma: l'olfacte
VÍDEOS
Coches usados con olor a nuevo
Aromarketing
Susanna Griso pone a prueba su sentido del olfato
CONTE
El mundo de Luna, olor a tierra mojada
CANÇÓ
Como me pica la nariz
diumenge, 12 de març del 2017
Quaresma: la oïda
VÍDEO
Stand by me, Playing For Change
CONTE
El triple filtre de Sòcrates
"Tots som ben conscients que en les nostres
converses, moltes vegades, introduïm qüestions que afecten altres persones:
“Saps què li ha passat a en tal? Saps què m’han dit d’aquell altre?”. I
comencem a fer comentaris sense estar segurs del que diem i en absència de la
persona afectada. Fem miques la fama d’aquesta persona i anem contra el vuitè
manament, que ens diu: “No diràs falsos testimonis ni mentiràs.
"Quant de bé ens faria a tots tenir
més cura de la nostra llengua i no parlar més del compte! I seria molt bo, cosa
no sempre fàcil de fer, comentar més les coses bones dels altres i
felicitar-los. Mireu quin consell tan savi va
donar, en el seu temps, el filòsof grec Sòcrates a un amic que el va abordar un
dia sient-li: “Saps què he sentit a dir sobre el teu amic?”. “Espera un moment
–va replicar Sòcrates-, abans que em parlis del meu amic, pot ser una bona idea
filtrar tres vegades el que estàs a punt de dir-me. Per això l’anomeno l’examen
del triple filtre.
"El primer filtre és la veritat:
estàs absolutament segur que el que em diràs és cert?” “No –va dir l’home-, en
realitat vaig sentir parlar sobre això i ...” “Bé –va dir Sòcrates-, llavors no
saps si és cert o no. Permet-me ara aplicar el segon filtre, la bondat: és
alguna cosa bona el que em diràs del meu amic?”. “No –va dir l’home-, al
contrari”. “Llavors –va replicar Sòcrates-, vols dir-me alguna cosa dolenta
sobre ell, però no estàs segur que sigui certa. Però podria voler
escoltar-ho... Ara bé, falta el tercer filtre, el filtre de la utilitat: em
serveix d’alguna cosa saber el que em diràs del meu amic?”. “No –va dir
l’home-, la veritat és que no.”
“Bé –va concloure Sòcrates-, si el
que desitges dir-me no saps si és cert, ni és una bona cosa d’ell i fins i tot
no és útil per a mi, per què vull saber-ho?” D’aquesta manera, Sòcrates va
tallar el comentari que pretenien fer-li sobre el seu amic. Bella manera de
tallar aquest corrent tan perniciós de comentaris, de xafarderies sobre els
altres.
Que bo és saber vèncer la morbositat
sobre les coses dolentes d’altres! Que bo és no escoltar aquests comentaris ni
escampar-los! Si ho practiquéssim, segurament la convivència entre famílies i
entre veïns seria molt més bella i harmoniosa. El papa Francesc ens recorda
moltes vegades que hem d’evitar les crítiques i les murmuracions ja que són un corc
per la convivència.
Prenguem aquest compromís de no
escoltar, de no propagar tot allò que no sabem si és cert, si no és una altra
cosa bona ni és útil per a nosaltres. Recordem les paraules de Jesús: “No
jutgeu i no sereu jutjats, no condemneu i no sereu condemnats.”
CANÇÓ
Escolta-ho en el vent, Gerard Quintana i Jordi Batiste
diumenge, 5 de març del 2017
Montserrat Roig
"Si voleu conservar un amic, si voleu estimar una amiga,
espereu un diumenge al vespre i li envieu un poema.
Veureu com l'amistat, aquest afer tan lent,
no és foc d'artifici."
Quaresma: la vista
PRESENTACIÓ DEL SENTIT: LA VISTA
No juzgues a las personas por su apariencia
Eliminemos los prejuicios
VÍDEOS
El rey león
CONTE
El Petit Príncep
El petit príncep va anar a veure les
roses.
-No us assembleu gens a la meva
rosa, encara no sou res –els va dir-. No us ha domesticat ningú i no heu
domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que
cent mil d’altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.
I les roses estaven incòmodes.
-Sou boniques, però esteu buides –va
continuar dient-. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol
es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que
totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat
sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he
matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he
escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vagades callar. Perquè és la
meva rosa.
I va tornar amb la guineu:
-Adéu –li va dir...
-Adéu –va dir la guineu-. Aquí tens
el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és
invisible als ulls.
-L’essencial és invisible als ulls
–va repetir el petit príncep, per recordar-se’n.
-És el temps que ha perdut amb la
rosa, que la fa tan important.
-És el temps que he perdut amb la
rosa... –va fer el petit príncep, per recordar-se’n.
-Els homes han oblidat aquesta
veritat –va dir la guineu-. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per
sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
-Sóc responsable de la meva rosa...
–va repetir el petit príncep, per recordar-se’n.
CANÇÓ
Obre els ulls, de Els Catarres
dimecres, 1 de març del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)