Quaresma: El gust

CONTE

Margarideta o la princesa de la sal

Vet aquí un racó de món on tenia nas tothom. Hi havia un rei que tenia tres filles molt bones i molt gallardes. Un dia el rei va tenir curiositat per saber fins a quin punt l’estimaven. Va cridar la gran i li preguntà:

-Digues, filla meva, la més gran, fins a quin punt m’estimes?

-Jo pare, us estimo tant com el pa.

I el pare li va contestar:

-Si em vols com el pa, queda’t ençà.

Després va cridar la segona i li preguntà:

-Digues, filla meva, la mitjana, fins a quin punt m’estimes?

-Jo pare, us estimo tant com el vi.

I el pare li va respondre:

-Si m’estimes com el vi, queda’t aquí.

I per últim cridà la tercera i com a les altres li va preguntar:

-Digues, filla meva, la més petita, fins a quin punt m’estimes?

-Jo, pare, us estimo tant com la sal.

La resposta de la nena disgustà al pare, que la va treure de casa dient:

-Si m’estimes com la sal, vés-te’n del meu casal!

La pobra noia, tota adolorida perquè el pare l’havia treta de casa, es posà un vestit tot esparracat i se’n va anar camps a través a buscar feina.

Camina que caminaràs, la filla petita del rei, que es deia Margarideta, va arribar a una casa de gent molt rica que tenien moltes oques i va demanar si la volien llogar per portar i guardar les oques.

La mestressa li va dir que no, però l’hereu, que la va veure, la va trobar molt agradable i delicada i va dir a la seva mare que se la quedés.

L’endemà la van enviar a pasturar les oquetes a la vora d’un riu. Quan va ser allà, la princesa va treure de sota la roba esparracada una pinta tota d’or i es va pentinar emmirallant-se a l’aigua del riu. Les oques van quedar totes embadalides, mirant-se-la, i no van menjar ni un bri d’herba.

Quan de vespre van tornar les oquetes a casa, la mestressa va preguntar si estaven satisfetes de la nova pastora i les oquetes van contestar:

-Oc, oc, oc, d’herbetes no n’hem menjades, però hem vist molt rica dama.

I la mestressa no va pas entendre el que les oquetes li volien dir.

L’endemà i l’altre endemà encara, va passar el mateix. La princesa es va pentinar, les oquetes embadalides no van menjar res i quan la mestressa va preguntar què tal, van contestar com el primer dia.

La mestressa, enfadada, volia treure la pastora, però l’hereu no es trobava bé i va demanar a la seva mare que la pastora li portés una tassa d’herbes.

Quan la Margarideta li va dur les herbes, el noi li va preguntar:

-De quina casa ets filla?

-Sóc d’una casa molt pobra –va dir la Margarida-. Per què m’ho pregunteu?

-Veig, per la finor de les teves mans, que no ets pas pastora.

-Totes les meves germanes guarden bestiar com jo.

-No et puc pas creure. Per un estri del teu vestit esparracat he vist que, a sota, portes un vestit brodat d’or que no és pas de pastora.

La Margarida es va veure descoberta i va confessar al noi la veritat de qui era.

L’hereu i la Margarideta s’agradaven i van decidir casar-se. El dia de les noces van fer un gran dinar, al qual van convidar tota la gent més noble de la contrada. També hi van convidar el pare de la núvia, que li agradava molt anar als convits.

Quan la princesa va saber que el seu pare i aniria va demanar de cuinar ella mateixa el dinar del seu pare. Va procurar que fos el més exquisit de tots, però no hi va posar sal.

Després de l’àpat la Margarida va preguntar al rei:

-Senyor rei, us ha agradat el dinar?

-Hauria estat molt excel·lent si no s’haguessin oblidat de posar-hi sal. Més m’hauria estimat menjar sense pa ni vi que sense sal –va contestar el rei.

-Recordeu, majestat, que fa temps vàreu treure de casa una vostra filla perquè va dir que us estimava com la sal? –li va recordar la Margarida.

El rei reconegué el seu error. Llavors es va adonar que la núvia era la seva filla petita, que tant havia enyorat.

Es van abraçar amb gran alegria.

I no sé què més va passar,

Perquè jo allí els vaig dixar

I aquí vaig venir

Per poder-vos-ho explicar,

Perquè si no hagués vingut,

No ho hauríeu sabut.

POPULAR  (Recollit per Joan Amades)

CANÇÓ

Sois la sal, de Luis Guitarra