Quaresma: 2a etapa

Quan en Pere torna per retrobar-se amb els seus amics, els veu buscant alguna cosa per allí al voltant.

-Que busqueu alguna cosa?

-Sí. En Jaume ha perdut les claus de casa i no les troba. Estem ajudant-lo a trobar-les.- va respondre la Maria.

En comptes d’ajudar a buscar les claus com els altres en Pere agafa de nou la bici i fa veure que la revisa, com si aquesta tingués alguna averia.

-Pere, les has trobat? – li va dir en Jaume.

-No, he irat per aquí al voltant i no les he vist. – va mentir en Pere - . Jo ara estic aquí revisant la meva bici perquè l’he notada estranya.

-Ah! Molt bé.

En Jaume no recorda haver vist en Pere mirar pel voltant, però essent el seu millor amic no vol sospitar que l’enganya.

-Jaume, les tinc! Les he trobat! – es va sentir la veu de la Marta.

-Sí? Encara bo! Pensava que no les trobaria. Porto les claus de casa, les del candau de la bici, les claus de casa de ma padrina... quin mal de cap si les hagués perdut... – va dir tot alleujat en Jaume.

-Aquí les tens. Te les dono com si fossin teves.

-Que graciosa Marta... M’has alegrat dos cops avui. Primer amb la bici i ara amb les claus. Te’n dec dues.

-Ui... i les que et queden!

En Pere ara s’apropa cap als seus amics amb la intenció de parlar i aclarir la situació, perquè ja no pot més. No suporta la sensació que el fa sentir com un egoista davant dels seus millors amics.

-Vull parlar amb vosaltres.

-Amb nosaltres? – diu sorprès la Maria.

Ben bé amb tu no Maria. Vull parlar amb la Marta i en Jaume.

En Pere està molt seriós, en Jaume sospita el que el seu company vol dir-los-hi.

-No m’espantis Pere. Que et passa alguna cosa? – La Marta es començava a preocupar.

-Sí. Jo... jo... bé jo... avui jo...

-Sí?... – en Jaume intenta animar a en Pere perquè parli.

-Res. Avui estic content d’estar aquí amb vosaltres. Bé amb vosaltres dos i amb en Jesús i la Maria, però amb vosaltres dos en especial.

-Gràcies Pere. Però si us plau no ho diguis amb aquesta cara que ens espantes.

-Perdona...

-Tio ets un tros de pa! I pensar que si no hagués estat per la Marta això m’ho hagués perdut...

-Sí... tot gràcies a la Marta...

En Pere no pot expressar els seus sentiments, ni tan sols aclarir una mica la situació, la qual pensava que era tot imaginació. O potser no era una imaginació? Era més còmode no aclarir-ho i això en Jesús ho ha notat...