Per poder tenir mà d’obra infantil barata,
alguns propietaris de fàbriques de l’Índia es presenten als pobles de les zones
més pobres del país i ofereixen a les famílies un avançament de diners a canvi de
donar feina als seus fills. Els prometen un futur meravellós i feina per a tota
la vida.
Així van enganyar Yan quan només tenia deu
anys.
Yan vivia amb la seva família en un poble de
l’Índia. Els pares de Yan treballaven, però els Diners que guanyaven no eren
suficients per viure i mantenir els seus fills.
El propietari d’una fàbrica va donar al pare
de Yan 500 rupies (la moneda de l’Índia) i li va dir que ràpidament el seu fill
guanyaria prou per tornar l’avançament i enviar més diners a casa. Així, la
seva família podria sortir de la pobresa en la qual vivien.
D’acord amb el tracte, Yan tornaria a casa
passat un any. Però l’any ja havia passat i el nen no tornava. Durant tot
aquest temps, Yan havia estat treballant en una fàbrica fent paquets de llumins
i posant-los en caixes.
Treballava moltes hores sol, parant només per
menjar i fer les seves necessitats. Solament tenia un dia de festa a la setmana
i dormia en una catifa, a la mateixa fàbrica on treballava.
Com ja havia passat un any i veient que Yan no
tornava, el seu pare va anar a buscar-lo al poble on era la fàbrica. Després de
donar moltes voltes, el va trobar, però el propietari no volia deixar anar Yan.
Deia que no havia treballat prou per poder pagar les 500 rupies que els havia
deixat i que, tot i que ja havia passat un any, que era el temps acordat, no
podia marxar.
El pare de Yan, desesperat perquè no podia
recuperar el seu fill i no tenia prou diners per pagar l’avançament, va demanar
ajuda a una organització de defensa dels drets humans. Els va explicar tot el
que havia passat i ells l’ajudaren.
Passats uns mesos, Yan i el seu pare
s’abraçaren i tornaren tots junts al seu poble, amb tota la Família. Però
encara queden molts nens i nenes que, com en Yan, treballen en situacions molt
dures, sense poder anar a escola ni jugar amb els amics.
