Aquest home exercia l'antic ofici de barquer. Amb la seva vella barca, ajudava a la gent a creuar el riu. Però aquest home era un ésser senzill. Mai havia après a llegir ni a comptar. A vegades, inclús, en els seus moments de solitud arribava a oblidar que sabia parlar. Per aquest motiu, les seves pregaries semblaven més tendres melodies que sortien dels seus llavis o crits i clamors dirigits al cel.
Un dia va arribar un sacerdot que volia creuar el riu. Al veure a aquest home extasiat i rodant pel terra amb grans gesticulacions li va dir:
-Fill meu, què està fent?
-Estic resant... - va respondre l'home.
-Ah, però no s'ha de resar així - li va interrompre el sacerdot-. Tens que agenollar-te, juntar les mans i dir: "Pare nostre que estas al cel...".
El sacerdot li va ensenyar toita la pregaria i el barquer es va tornar boig d'al·legria. Li va donar les gràcies i li va confiar la seva barca perquè creués el riu ja que volia començar a resar immediatament. Així que tan aviat com el sacerdot va marxar, l'home es va agenollar, va juntar les mans, es va concentrar, va suar,... No li va venir cap paraula al cap: ho havia oblidat tot! Sense dubar-ho ni un segon, es va aixecar el vestit i es va posar a córrer sobre l'aigua a buscar al secerdot que ja estava al mig del riu. Li va tocar l'espatlla:
-Quines eren les paraules que m'heu ensenyat? No m'en enrecordo de res!
I veient aquell home dret sobre l'aigua, el sacerdot va respondre:
-Continua fent el que feies abans. Ja està bé així.
I beneint el cel, el sacerdot va continuar remant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada