Aquest home de fusta, de Miquel Martí i Pol

Aquest home de fusta que s’asseu

feixuc i pensatiu davant de casa seva

i deixa vagar els ulls per la malenconia

discreta del paisatge, potser ets tu.

Cansat i adust, veu com transcorre el temps

i esmicola designis i projectes;

massa horitzons l’encerclen i se sent

un buit desmesurat a les entranyes.

Mira’l ben sol i pot ser que contemplis

la teva imatge retallada en gris

damunt la grisor freda de la tarda.

«Potser ets tu» o potser soc jo. Potser soc jo en els ulls de Miquel Martí i Pol, o potser és el mateix Miquel Martí i Pol que es contempla, «ben sol». «Aquest home», en Miquel, se sent feixuc i pensatiu, com tots ens hi sentim algun dia, en certs moments de la vida. Pensatiu, pensativa. Tots ho estem, com l’home del poema. Feixuc, sí, i a més «cansat i adust», que veu com «transcorre el temps i esmicola designis i projectes». Encara més, aquest home, –potser tu, potser jo–,  sent «un buit desmesurat a les entranyes».

Aquell desembre de farà trenta-un anys (1987), Miquel Martí i Pol vivia amb Montserrat Sans, amb qui s’havia casat feia poc més d’un any, al número 3 del carrer Josep Caminals, de Roda de Ter, en un pis de planta baixa que li va deixar l’amic Emili Teixidor. Feia disset anys que li havien diagnosticat esclerosi múltiple i feia el mateix temps que la seva vida quotidiana experimentava una minva gradual d’autonomia. Per això, l’home del poema és de «fusta», mancat de flexibilitat. El veiem –o em veig o potser ets veus– fent un repàs introspectiu i malenconiós, en un paisatge de tarda. Ai, «la tarda»!, aquest espai de temps tan apreciat per l’autor en què la llum intensa d’hivern toca els objectes i dibuixa ombres esbiaixades; aquell moment que el va veure marxar l'11 de novembre de 2003.

Miquel Martí i Pol escrivia, l’octubre de 1987 a Joc d’escacs, «l’home, el pobre home que hi ha en mi, ha guanyat la partida al poeta. I ocupa el seu lloc. I imposa els seus petits problemes al poeta. I el poeta calla i no sap com canviar les coses. El pobre home que soc em domina. Anys enrere el poeta dominava l’home». És el moment que el poeta vivia i així ho descobreix a través dels seus poemes. No en va el buit a les entranyes del protagonista del poema és «desmesurat». Així són els cicles vitals i la poesia. Així som tots nosaltres, és clar. I com Miquel Martí i Pol ens revela «a poc a poc/ recuperem la càlida tendresa/ del gest mig oblidat, que perdurava/ com perdura el perfum i la pregària/ de l’espígol madur» (text L’espígol nou).

Montse Caralt