Vora el riu

Un vell, assegut a la vora d'un riu, pescava en silenci observant la fluidesa de l'aigua. Li agradava estar allà acompanyat pel sol i els mosquits, amb els peus enfonsats al fang. El sedal es deixava arrossegar per la corrent, tot i no utilitzar esquer. Agafar un peix no era important. El fet de seure's vora el riu, amb els peus al fang i l'esquer ballant sobre l'agiua era suficient per a ell.

El vell era filòsof i sabia que no era popular entre bona part de la societat, aquells lógics i pedants que utilitzaven les paraules com a escut o arma. Les seves ensenyances sempre havien esta complexes, amb endevinalles, jocs de paraules i amb un sublim sentit del ridícul. Les discusions amb altres filòsofs no l'interessaven. Moltes vegades feia el següent plantejament: si dos persones discuteixen i una guanya i l'altra perd, significa això que una té raó i l'altra està equivocada? O les dos ténen part de raó? Esperar respostes definitives és com esperar per a res, deia als seus alumnes. Observeu tot i deixeu els punts de vista divergents tal com estan. Aquesta és la manera de portar una existència en pau i harmonia.

Sabia que moltes vegades se'n reien d'ell a les esquenes, i en ocasions, obertament. I què? No l'importava! Ell sabia el que sabia i també sabia què no sabia, i amb això en feia prou. tot i això, la seva fama havia augmentat i continuament el buscava gent per trobar la veritat definitiva, però no estava a la seva mà transmetre la veritat essencial als altres. Només podia compartir la seva veritat, i fins i tot aquesta canviava d'un dia per l'altre, igual que les estacions.

No, ell estava molt millor allà, al costat del riu, amb la única companyia dels mosquits i algun que altre ocell. Havia aprés moltes coses allà assegut observant la fluidesa de l'aigua: en petites gotes, com un rierol mínim; obstruida i fangosa, com una presa; salvatge i trubulenta, com un riu en primavera; serena, com el gran riu que tenia davnt; veloç i enfurat, com els ràpids riu amunt que després es tornen pausats i pesats, com el curs del riu que passa pel poble. La clau consistia en trobar un ritme personal adquat i mantenir-ho. Era molt millor adoptar una actitud harmoniosa i consistent que cambiar el flux cada dia o, fins i tot, vàries vegades en una jornada. Ell mateix havia estat turbulent a la seva juventut, però la combinació d'aprenentatge i patiment havien canviat aquesta situació. Ara li agradava seure allà, amb els peus al fang, l'esquer ballant, la ment buida i gaudir del moment.