Quaresma: 3a etapa

Estan tots estirats a terra sense dir res. Contemplen el cel blau que aviat es convertirà en blau fosc quasi negre.

En Jesús parla amb en Pere:

-No has pogut?

-Com?

-Fa una estona. No era el que volies dir realment, oi?

-No.

-Per què no ho has fet?

-No ho sé. No he pogut, o no he volgut, no ho sé! Prefereixo més no afrontar ara la situació d’enfadar-me realment amb en Jaume o fins i tot amb la Marta. És millor no enredar-ho més i fer pensar als altres que en el fons em comporto com un nen.

-No t’entenc tio. Al principi estàs gelós, després sents odi contra el teu millor amic, després decideixes aclarir una mica les coses i ara no ets capaç perquè tens por que et considerin un nen... perdona’m, però no ho entenc.

-Estic perdut. Sé que és una tonteria, però saps que sempre m’afecten les coses que no arriben ni a tenir la més mínima importància.

-Vaig amb els altres que sembla que ja han trucat. Apa, vine tu també.

Tornen a estar tots junts asseguts a terra, i en Pere no veu cap canvi respecte a la Marta i en Jaume i no es pot aturar:

-Ja n’hi ha prou, no? – Ho diu amb un to de veu una mica alt. La resta es queden petrificats, no s’ho esperaven.

-Pere tranquil! Què vols dir? – respon en Jaume.

-Saps perfectament el què vull dir, no dissimulis!

-Pere, així no... – en Jesús no dóna crèdit al que està presenciant.

-Així sí! Ja estic fart de veure com s’abracen, com es donen petons, com es parlen, com riuen... una mica de respecte, no?

-T’estàs passant Pere. No sé on vols anar a parar però tot i així t’estàs passant... – diu la Marta.

-On vull anar a parar? Doncs que en Jaume és un mal amic.

-Què estàs dient? – va dir al·ludit en Jaume.

-Saps perfectament que m’agrada la Marta, i tu no fas res més que intentar fer-te-la.

-Que jo t’agrado? – la Marta estava perplexa.

-Sí! Ara ja no és cap secret... Com has pogut? – mirava profundament a en Jaume.

-Però què dius? La Marta i jo només som amics, no sé d’on ho has tret.

-Només cal veure-us. M’ho he intentat guardar però ja no puc més.

-Però veure’ns què...? Ara sóc jo el dolgut, saps?

-Ah, sí? Ui quin greu que em sap. – seguia discutint en Pere amb en Jaume.

-Sí! A mi que mai m’han sortit les coses bé. Quan el meu pare va marxar quasi sense donar cap explicació, o quan la noia que més estimava em va dir que no podia ser lo nostre... – la Maria es va posar vermella i es va sentir per un moment culpable. – i per un dia que puc ser realment feliç perquè puc veure que tinc amics que m’estimen, em dius això? Moltes gràcies, ets un gran amic...

En Pere calla, no sap que dir, les paraules d’en Jaume l’han fet pensar. Potser s’estava passant, però...

-I què? Això no treu que m’hagis fet mal a mi, saps?

-Prou! Sembleu nens! Us hauríeu de veure! – diu la Marta cridant amb totes les seves forces. Necessitava que callessin, que no diguessin més coses que en el fons arribarien a fer-los mal.

Es fa silenci, però no dura molta estona.

-M’has fallat, no m’ho esperava. – diu la Marta amb els ulls plorosos.

-Què? – en Pere es queda de pedra. Ell si que no s’esperava aquelles paraules.

-Com pots ser tan egoista? Jo que t’estimava per ser com ets, per la forma en que et comportaves amb en Jaume, per ser generós...

-Que m’estimaves? – en Pere es queda amb la paraula més impressionant.

-Sí, i no saps quant... Però ara dubto. Dubto que quedi una mica del noi en que m’havia fixat. Del que m’havia enamorat...

-Marta... – en Pere deixa anar una llàgrima.

La Marta agafa i marxa. En Pere no s’ho pensa dues vegades i corre darrera d’ella.

-Marta, espera’m. Marta!

-Si et plau deixa’m.

En Pere l’agafa pel braç, ara sí que necessitava aclarir-ho tot:

-No et deixaré, ara no. He deixat que vegeu una part de mi que ni jo sabia que tenia... però a tu no et vull deixar.

-T’havies de veure, Pere. En Jaume és el teu millor amic.

-T’estimo.

-Què? – ara li toca a ella deixar anar una llàgrima.

-Que tot era per tu. Sí en el fons sé que era tot perquè ell ho està passant malament i tu el volies ajudar... però és que no et vull perdre.

-Perdre’m?

-Sentia gelosia – continua dient en Pere. – Tenia por que hi hagués alguna cosa entre vosaltres. Perdona’m. Dóna’m una segona oportunitat, prometo no fallar-te. Deixa’m demostrar-te que puc ser el noi que sempre he estat; que el d’avui ha estat tot per un moment de por...

-Però que no confies amb el teu amic, que no confies en mi?

-Sí, però...

-No em perdràs. Pots estar tranquil. Potser la culpa és meva per no haver-te dit abans el que sentia, però jo també tenia por que tu no...

En Pere i la Marta fan les paus. Ella l’ha perdonat, li ha donat una segona oportunitat. Ara només faltava en Jaume.