01 Quaresma 2015: L'herència del pare

Hi havia una vegada un vellet que estava malalt i cansat. Tenia quatre fills, i de cap d'ells rebia la menor atenció. Vivia en una enorme pobresa. Difícilment aconseguia sobreviure. En la seva petitíssima granja deambulaven unes quantes gallines primes, que vivien quasi de miracle, i almenys, no deixaven de pondre un parell d'ous diàriament. La resta de la dieta que el vellet consumia, eren unes quantes fruites silvestres que cada dia li costava molt d'esforç recol·lectar.

Un dia, buscant entre les seves escasses pertinences, va trobar dues monedes de plata i se li va ocórrer una genial idea. En el poble les va intercanviar amb un mercader d'articles antics qui li va donar un vell bagul. Com va poder el va traslladar a casa seva. Un cop allà el va deixar a la vista, en el centre de la seva humil cabanya. Per casualitat un dels seus fills el va visitar i intrigat li va preguntar:

- "Què hi guardes aquí?"

- "Un secret", li va contestar, "que només coneixereu tu i els teus germans el dia en què em mori, doncs aquí hi ha tota la meva herència".

L'endemà el va enterrar sota el seu llit. I amb sorpresa va veure que a partir de llavors un fill, almenys, el visitava durant el dia. Li portaven llet i mel, i entre els quatres fills li mantenien la seva cabanya ben neta. 
Un dia al vell se li va aturar el temps morint a la seva granja. Immediatament els fills es van donar cita, no tant per a vetllar-lo, per descomptat, sinó per a veure a quant pujava la seva herència i, quina no va ser la seva sorpresa que una vegada desenterrat i obert el cofre, l'única cosa que van trobar va ser un tros de paper que deia de pròpia mà, amb lletra una mica torta i tremolosa:

"Fills meus: l'autèntic amor no espera, es lliura generosament sense esperar recompensa. La meva única herència és que aprengueu a estimar; hauria desitjat deixar-vos més, però el meu únic llegat és donar-vos les gràcies pel que em vau donar en vida."

Els quatre germans van comprendre que un bon pare pot donar la vida pels seus fills, però alguns no donen rés en vida als seus pares.

 
Amb llàgrimes als ulls, li van donar finalment una digna sepultura, i un d'ells, quan va tirar l'últim grapat de terra, el va acomiadar dient: "Et prometo estimar sense esperar, amen".